Correspondència (selecció)

Durant el curs 1971-72, jo estudiava 2n de Filologia al Centro de Estudios Universitarios d’Alacant (Universitat de València). L’assignatura LINGÜÍSTICA GENERAL l’explicava el professor Enrique Alcaraz Varó, que era també catedràtic d’anglés de l’antiga Escola Normal de Magisteri. Després, ho arribaria a ser de la Universitat d’Alacant, on, de bell nou, vam tornar a coincidir fins a la seua mort, ja com a professors tots dos; de fet, vam ser investits com a doctors en un mateix acte acadèmic, celebrat l’octubre del 1981.

Un dels llibres de la bibliografia de referència d’aquella assignatura era A short history of linguistics (1967) de R. H. Robins, la traducció al castellà del qual  preparava aleshores el professor Alcaraz, amb qui vaig arribar a mantindre una magnífica relació, que, amb el temps, esdevindria una amistat entranyable.

El mes de setembre del 1973 em vaig traslladar a la Universitat Autònoma de Barcelona per a fer-hi els dos últims cursos de la llicenciatura en l’especialitat de Filologia Hispànica. Va ser llavors quan Alcaraz m’encomanà una tasca de responsabilitat, que implicava un elevat grau de confiança en les meues hipotètiques capacitats, que mai no li agrairé prou: ni més ni menys que fer una exhaustiva correcció d’estil de la seua traducció del llibre de Robins, cosa que vaig enllestir al llarg de l’últim trimestre d’aquell any. El 12 de gener del 1974 m’escrivia l’amable carta de gratitud que reproduïsc ací, i, dins d’eixe mateix any, la seua traducció apareixia finalment publicada a Madrid per l’Editorial Paraninfo (després se’n farien reedicions).

Amable “saluda” del secretari del Col·legi Universitari de Girona (Universitat Autònoma de Barcelona), el meu primer lloc oficial de treball, en el qual em trasllada la felicitació del Claustre pel meu retorn  a “la pàtria menuda”, ja que, en octubre d’aquell any, anava a incorporar-me com a professor al Centre d’Estudis Universitaris d’Alacant (Universitat de València), embrió de l’actual Universitat d’Alacant.

Carta d’Eliseu Climent en la qual m’agraeix la meua col·laboració habitual en els Premis Octubre, i m’obsequia amb un magnífic llibre de Jordi Ventura.

Carta de José Vte. Bevià en què agraeix la felicitació que li vam enviar un  grup d’amics de Benidorm amb motiu del seu nomenament com a conseller de Cultura del Consell del País Valencià, primer òrgan d’autogovern que tinguérem (1978) previ a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. Aleshores ell ja era senador de les Corts Generals, com es pot observar en el membret de l’escrit. Bevià havia estat un excel·lent professor meu de Grec quan jo cursava el primers anys de la carrera a Alacant (abans de marxar a Barcelona). De la seua mà em vaig apropar als interessants discursos de l’orador grec Lísies, en el qual Bevià era un gran especialista, i vam arribar a desenvolupar una magnífica amistat que durà fins a la seua mort. Al llarg dels anys de la Transició política, l’invitàrem més d’una vegada a dictar conferències a Benidorm, i a ell li encantava, en eixes ocasions, passar prèviament per ma casa per a xarrar amb ma mare i mon tio Pepe, de cultura socialista com ell.

Felicitació del meu oncle segon Rafael Pérez y Pérez (mestre, inspector d’ensenyament primari i prolífic autor de novel·la rosa d’ambient medieval i contemporani) al meu oncle carnal Pepe Ferrer Nomdedéu, germà de la meua mare,  amb motiu del dia del seu sant.

Felicitació de Nadal y d’Any Nou del meu oncle segon Rafael Pérez y Pérez (novel·lista prolífic), adreçada al meu oncle carnal Pepe Ferrer Nomdedéu, que vivia en ma casa, amb la meua mare i germana seua (Maruja) i amb mi (el Rafael que hi esmenta), des de la mort del meu pare el 1969. Rafael Pérez y Pérez era fadrí i la Isabel que menciona al final era un germana amb qui convivia. En el moment d’escriure aquesta targeta ja tenia 88 anys.

L’any 1982 vaig ser proposat per a formar part del Patronat Municipal de Cultura de Benidorm com a Membre d’Honor lliurement designat pel Ple de la Corporació Municipal. A aquest eefecte, vaig considerar oportú enviar el meu currículum perquè els regidors estagueren assabentats de la meua trajectòria abans d’emetre el seu vot. L’aleshores alcalde de Benidorm, José Such Ortega (Unión de Centro Democrático) em contestà amb aquesta amable carta. La proposta, finalmente, prosperà per unanimitat de tots els regidors dels diversos grups polítics.

L’any 1984, en el transcurs d’un congrés dedicat a “Clarín” i La Regenta celebrat a Oviedo, vaig conéixer una personalitat intel·lectual molt atractiva que hi participava: Santiago Riopérez y Milá. Professionalment, era un prestigiós advocat especialitzat en dret matrimonial, que estava al front d’un rellevant despatx de juristes de Madrid. Però, el que a mi més m’interessà d’ell va ser la seua intel·ligència i la seua immensa i variada cultura. Va ser home de confiança d'”Azorín”, que el designà com al seu testaferro, i esdevingué el seu biògraf. La carta que publique fa referència a alguns dels temes de les converses que mantinguérem. Jo m’havia doctorat el 1981 amb una tesi sobre l’humanista Alfonso de Palencia, i per això me’n parla. Com a curiositat, Santiago era un gran aficionat a la bibliografia pornogràfica de tots els temps, la qual cosa explica la referència, a les últimes línies, a un magnífic exponent del gènere que m’anticipa com a regal.

Carta del 30/05/1989 en què el professor Germà Colón m’agraeix l’avançament oficiós del seu futur nomenament com a Doctor Honoris Causa de la Universitat d’Alacant, a proposta de la Divisió Departamental de la qual jo era cap. L’acte solemne d’investidura, en què vaig actuar com a padrí, va tenir lloc el 14 d’octubre del 1990.

Divertida carta de la professora María Jesús Rubiera, que va ser catedràtica d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat d’Alacant i directora del Departament de Filologies Àrab, Catalana i Francesa d’aquesta.

Amb sentit de l’humor i amb una expressió farcida de referències al món medieval, comença amb una al·lusió directa a la imminent presentació de la meua candidatura com a director que l’havia de succeir al front del Departament que ella encara regia i que passaria a denominar-se “de Filologia Catalana, Estudis Àrabs i Islàmics i Filologia Francesa”.

Jo vaig ser cap de la Divisió de Filologia Catalana d’eixe Departament de 1987 a 1990 i, en efecte, poc després d’aquesta carta, vaig resultar-ne elegit com a director (1990 i 1991), com a passa prèvia a ocupar la direcció del ja nou Departament de Filologia Catalana de 1991 a 1998.